LA PUNTAIRE
A la voreta del mar
l'Agnès se’n va a treballar
quan l'alba apunta,
i sos ulls en plor desfet
van mullant el coixinet
on fa la punta.
Enyora son aimadó
qui trobà en son tendre cor
dolça esperança,
en son plor amarg i ardent
no és por de penediment
és enyorança.
Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
i sa promesa,
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.
Quan aquí retornaré
en ton amor compliré
deia marxar-ne,
aquí t'espera mon cor
ella amb purisim amor
deia plorant-ne.
I plorant i sospirant
amb anhel va treballant
qui res li sobra,
per minvar sos fatics
ha de fer puntes pels rics
perquè ella es pobra.
A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat,
ve de La Havana,
era fill d'un mariner
i ve casat amb sa muller
americana.
Quan sa arribada ha sabut
L'Agnès en terra ha caigut
d'un desmai presa,
cinc anys l’ha plorat absent
i avui plora el mancament
de sa promesa.
Retorna en si del desmai
plena de dol i d'esglai
plora i gemega,
filla meva viu per mi
sa mareta li va dir,
sa mare és cega.
La filla ofega en son plor
el desengany i l'amor
les penes juntes
i plorant en dol sens fí
pren els boixets i el coixí
i en va fent puntes.
La muller del potentat
a casa l'Agnès ha entrat
fa poca estona,
per l'infant que ha de venir
la cistella has de guarnir
ben primorosa.
De ta rara habilitat
moltes proves m'han donat
ja tes companyes,
fes-na puntes i entradors
per adornar el fill ermós
de mes entranyes.
Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tan se revela,
l'Agnès en sentir això
sent que una mortal fredor
el cor li gela.
Es guardà la post del pa
i ni un mos no hi veia ja
i dubte encara,
veu uns ulls a la foscor
vuits de llum i plens de plor
els de sa mare.
Mare meva diu amb fe
sols per vos treballaré
de cor me'n sobre,
tinc que ofegar mes fatics
tinc de fer puntes pels rics
perquè sóc pobre.
Treballant sense repòs
va fent puntes i entradors
sempre treballa,
si li pregunten què fas?
amb veu freda respondrà
faig me mortalla.
La grogor va prenen peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre,
és tarongina d'amor
que quan grogueja la flor
caurà de l'arbre.
Dia i nit ha treballat
i la feina ha acabat
per la Senyora,
treballant de dia i nit
ha deixat el niu guarnit
la cosidora.
A bateig van repicant
i els veïns a veure'l van
tots a la porta
el toc de mor els sorprèn
i pel veïnat van dient
l'Agnès es morta.
Pobre màrtir de l'amor
des de el Cel Nostre Senyor
les portes li obre,
ja no tindrà mes fatics
no farà puntes pels rics
ni serà pobre.
DEDICADA A TOTS ELS RAPSODES DE LA FAMILIA!!!!
Entrades
2 comentaris:
Llorenç tú sempre tens el detall a punt eh!!
Gràcies en nom del meu pare que encara no ho sap però segur que estarà molt content, doncs aquesta poesia l'ha demanat moltes vegades.
A veure si se l'aprèn i al dinar de primavera la reciten els dos germans, o els tres...
La resta els escoltarem atgentament i ja els retratarem o filmarem, ja que em sembla que pel que fa a seguir la tradició rapsoda ho tenim molt malament, a no ser que la Ibèria doni alguna sorpresa i ens descobreixi alguna de les seves facetes interpretatives, els demés ho tenim una mica negra. O no... ves a saber si algú té un cop amagat i ens sorprèn gratament.
Per cert la noia somrient de la fotografia, efectivament és la Paquita de França, molt ben vist!!!
Una abraçada per tots i totes
Montse
Gràcies per les gràcies. L'avi Jordi ja és pot esmerar ja que a la propera ens l'ha de recitar. Jo de tant teclejar, corregir i escoltar..... a la Carmeta, ja quasi me la se de memòria.
Publica un comentari a l'entrada